Com emprem el diagnòstic dels infants? Ens serveix per etiquetar? Per
enfocar millor nostra praxi diària amb ells?
Crec que és un tema que pot generar un gran debat! Jo
mateixa he estat defensora i detractora.
Jo mateixa he estat molts anys en contra de
l’etiquetatge que suposava un diagnòstic potser per què en la meva experiència
docent de molts anys a P-3 he vist diagnòstics sense cara ni ulls, fets massa
d’hora, fets molt de pressa,..., els quals suposaven una etiqueta en l’alumne i
això es traduïa en una estigmatitzar el nen o nena. Aquest en qüestió quedava
com senyalat negativament centrant-nos sols “en el problema, “en el
trastorn” “en la condició”, etc., per tant, el diagnòstic condicionava
perquè no ens deixava veure els punts fort que té l’alumne,...
Com entenc ara el diagnòstic? Potser aquest últims
anys tenint nens i nenes a l’aula ordinària amb TEA , síndrome de RETT,
asperger i d’altres,..., gràcies a tot el que veig diàriament ara a les
pràctiques i el tracte que es fa dels diagnòstics a l’escola Piaget m’ha fet
canviar un xic i vaig veient que el diagnòstic ben fet sí ajuda i ajuda molt!
Posa un nom a allò que afecta/condiciona l’infant i aquest fet ens ajuda a
tots: a l’alumne, als mestres i a la família. Ajuda primer a
entendre què li passa a l’alumne i segon ens dota d’eines per
ajustar el context o la nostra pràctica diària amb ells, per ajudar-los i
centrar la nostra mirada i acompanyament a reforçar els seus punts fort i també
optimitzar els recursos perquè així també sabem on ens hem d’adreçar!
Què en penseu
companys i companyes
Seguim!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada